Nuestro curso intensivo de introducción al catalán

Este mes de julio hemos puesto en marcha un nuevo curso intensivo que muchos estábais demandando: inicio al catalán. Ha sido una gran experiencia, llena de aprendizaje y, sobre todo, de vida cotidiana, porque concebimos este curso como una oportunidad de acercar el catalán del día a día a aquellos alumnos no catalanoparlantes que buscaban iniciarse en el estudio de esta lengua de forma práctica. 

El objetivo principal del curso ha sido presentar el vocabulario básico necesario para poder relacionarse con la ciudad y sus habitantes: presentarse y preguntar datos personales, ir de compras, ir al restaurante, ir al centro de salud, dar indicaciones por la ciudad… 

Hemos complementado con clases culturales en las que hemos trabajado varios aspectos importantes que, sin duda, han contribuido a disfrutar de una experiencia más rica: la gastronomía catalana, la música y el folclore, las frases hechas y los refranes.

Por último, la profesora ha escrito una breve historia original, adaptada al nivel de principiantes, con el alumnado asistente al curso como protagonistas, en una aventura situada en la escuela y los alrededores, con un tesoro escondido, una antigua leyenda y pasadizos secretos. ¡Una experiencia única!

Hemos trabajado mucho, porque el aprendizaje de una lengua es exigente, pero siempre con muy buen humor y en un ambiente inmejorable. 

CURSO DE CATALÁN INTENSIVO ESCUELA DIME, JULIO 24.
Cristina Ruiz Gallardo

(Derechos de publicación de Cristina Ruiz Gallardo. Se prohíbe la reproducción total o parcial sin mención)

AVENTURA A BARCELONA
Capítol 1

—Hola! El meu nom és Cristina i soc la vostra professora de català. Benvinguts a l’escola Dime! —va saludar una noia morena amb un ample somriure, als nous estudiants—.
Anem a veure l’escola. Els alumnes van seguir a la professora pel passadís.
—Tenim set aules, algunes molt grans i d’altres més petites. Les utilitzem per fer classes de diferents nivells, presencials o per internet.
Una per una els va anar ensenyant les classes, encara buides donat que era molt aviat.
—I aquesta serà la nostra durant aquest curs, la classe numero quatre. És la que més m’agrada perquè té una finestra i molta llum —va comentar la Cristina amb il·lusió. La Miren, l’Hugo, en Pedro i en Laurent van entrar a la classe i es van repartir per les diferents taules de color vermell, disposades en forma de “u” mirant cap a la pissarra blanca. Van treure quadern i bolígraf, i van mirar cap a la seva professora, que organitzava un munt de fotocopies.
—Comencem per parlar de les presentacions —els va dir mentre repartia els fulls. Es va apropar a la pissarra i va escriure les frases model per ajudar-los a presentar-se.
—Hola, el meu nom es Miren i vinc de Madrid.
—Hola, soc l’Hugo i soc dels Estats Units, però visc a la Vil·la de Gràcia.
—Bon dia, jo soc de Brasil i el meu nom es Pedro.
—I jo em dic Laurent, soc de Bèlgica i tinc unes meravelloses gallines.
—Molt de gust! —els va dir la Cristina.

La professora va començar a explicar l’abecedari i aquelles lletres i sons propis del català. Els estudiants van estar molt atents, repetint els sons i llegint les paraules que la Cristina els va escrivint a la pissarra.
—I aquesta escala? Va preguntar la Miren amb curiositats, assenyalant una escala que hi havia sota la finestra.
—No va enlloc. Aquí sota hi ha un petit traster, no es gaire emocionant, ho sé —va respondre la Cristina—. Encara que... hi ha una llegenda sobre aquesta part de Lesseps. Voleu escoltar-la?
—Síiiiiiiiii!!!! —van dir tots alhora.
—Bé, llavors allà va. Temps era temps en el que el Duc de Lesseps tenia una gran casa on ara es troba la plaça que porta el seu nom. Vivia sol, no tenia familia, només tenia un criat, i era molt desconfiat i garrepa, una mena de Scrouge del Conte de Nadal. Era immensament ric però, lo més estrany, i aquí arriba la llegenda, és que quan va morir no es va trobar ni una sola moneda enlloc, ni a la casa, ni a cap banc, res de res. El criat va explicar que el Duc desapareixia de la casa durant moltes hores i sospitava que tenia passadissos subterranis. I aquí va néixer la llegenda de que la seva gran fortuna està amagada al passadissos secrets subterranis que recorren la actual plaça Lesseps. Així, podria estar ara sota els nostres peus... Però ningú ha trobar mai aquests passadissos secrets ni el tresor.
Els alumnes es van quedar en silenci, pensant en els detalls d’aquella historia tan inesperada.
—I aquesta escala no baixa als passadissos, oi? va preguntar en Laurent.
—No, estaria bé, però no —va respondre la Cristina divertida.

En aquell moment, un gran tro va sonar en tota la classe i tots els llums de l’escola es van apagar. La pluja va començar a caure molt fort i el cel es va tornar completament negre.
—Tranquils, encenem les llanternes dels mòbils. Vaig a preguntar a la Mel a veure què
fem.
—Jo haig de fer una trucada de feina —va dir l’Hugo—, t’acompanyo.
Tots dos van sortir de la classe i la resta d’estudiants es va quedar esperant, il·luminant amb les llanternes.

Cinc minuts desprès, la Miren va aparèixer a la porta de la recepció, buscant a la Cristina.
—Em podeu donar un got d’aigua?
—Es clar, passa al fons, a l’office, i agafa un got tu mateixa —va dir la Mel.
De sobte, va tornar la llum i la Cristina y l’Hugo van tornar a la classe.
—Bueno, ja ha passat. Comencem!
—On està la Miren? —va preguntar en Pedro.
—Doncs no ho se, vaig a buscar-la.
La Cristina va anar a buscar a la Miren i, amb sorpresa va comprovar amb la Mel, que havia desaparegut!!

Capítol 2

La Miren havia desaparegut i ningú podia imaginar com.
—No ha marxat perquè les seves coses estan a la classe —va dir la Cristina— però està clar que ha sortit.
—Nosaltres tres sortim a buscar-la —va dir l’Hugo.
—Si, sortim i ens dividim —va afegir en Laurent.
—Jo aniré cap a la plaça Lesseps i vosaltres reviseu els carrers que estan aquí a prop —va dir en Pedro.
—D’acord —va dir la Cristina —sortiu però agafeu un paraigües, encara plou
molt.

Mentre tots la buscaven, la Miren caminava per un passadís fosc, il·luminat només per el llum de la seva linterna del móvil.
—On sóc? —va preguntar en veu alta—. Hi ha algú?
Però ningú li va contestar.
Va continuar caminant i caminant, recorrent aquells passadissos que no semblava que tinguessin fi. De sobte, va veure una porta antiga, molt antiga, i plena de pols i brutícia, una porta estranya que no tenia sentit que estigués allí.
—Que hi haurà al darrere? He de descobrir-ho.
Va tractar d’obrir la porta però estava massa dura. De sobte la porta va cedir i la Miren es va quedar molt sorpresa quan va veure que hi havia dins d’aquella habitació.

Els nois van tornar a l’escola, una mica xops per la pluja donat que cap dels tres va voler un paraigües. «Millor l’impermeable», van dir tots tres.
—Alguna pista? —va pregunta la Cristina, nerviosa.
—No, cap ni una. I vosaltres? —va respondre l’Hugo.
—Res de res. On s’ha ficat? Aixó no ens havia passat mai, com ha desaparegut?
Tots van tornar a l’aula per planificar quin seria el següent moviment a fer.
—Truquem a la policia? —va pregunta en Laurent —.Potser l’han segrestat.
—Encara no han passat vint-i-quatre hores, no la buscaran —va apuntar la Mel amb serietat.
—Un moment, silenci, si us plau —va dir en Pedro— ¿no escolteu un soroll que ve d’aquesta escala?
Tots es van apropar a l’escala i van comprovar que si, que realment hi havia un soroll de cops. Van baixar les escales i van buscar d’on venien els cops.
—Venen d’aquí, no veig cap porta, no sé... —va dir la Cristina.
Es nois van començar a moure els trastos guiats pel soroll.
—És aquí! —va dir en Laurent quan va identificar el punt exacte, responent als cops.
—Però, com por ser? Aquest lloc es va revisar i no es va trobar que hi hagués res estrany —va dir la Mel.
—Doncs si que hi ha alguna cosa i ara mateix hem de descobrir qui o què està fent aquesta soroll —va dir la Cristina—. Amb què podem obrir un forat aquí?
—A dalt hi ha un martell, ara el porto—. La Mel va tornar en un moment amb el martell a la mà.
—Bé, descobrim que hi ha darrere aquesta paret —va dir en Pedro, començant a colpejar-la.
Al primer cop es va trencar un gran troç d'aquella paret que semblava ferma, deixant a la vista una altra habitació fosca y plena de pols i, mirant-los, La Miren.

—Quina alegría!!! —va dir la noia amb emoció—. Ja pensava que no sortiria d’aquí mai més.
En Pedro va continuar obrint el forat, per ajudar a la Miren a creuar i tornar a l'escola. Quan ja es trobaven de nou a l'aula la Miren els va explicar com havia trobat una porta a l'office que donava a un petit lavabo i com des d'allà sense saber molt bé com ja que era el moment en el que l'escola estava sense llum, es va trobar en un passadís fosc i ple de pols i teranyines. 
—Vaig caminar a les fosques i he trobat una cosa— i es va treure un parell de monedes dor de la butxaca— he trobat el tresor del Duc de Lesseps! Tots es van quedar meravellats amb les monedes i el relat de la Miren.
—Podem anar a recollir-lo gràcies al forat que heu obert.
—Desprès de tot si que anava a algun lloc aquesta escala— va dir la Cristina.

I així va ser com l’;escola Dime es va convertir en un del punts turístics més importants de Barcelona donat que era la porta d’accés a l’impressionant cambra del tresor del Duc de Lesseps.